Som en Guillem Fabo, en Pedro Ruiz i l’Adrià Laborda (d’esquerra a dreta), tres estudiants de Periodisme a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona que engeguem un projecte per seguir l’actualitat de tots els grups de teatre amateur de Barcelona que es mantenen en actiu i figuren a l’Associació de Grups de Teatre Amateur de Catalunya. Creiem que el teatre és una manera d’explicar històries, igual que fa el periodisme.
Guillem Fabo (@guillemfabo)
Vaig néixer a Barcelona l’any 1998. Des de ben petit, m’agraden els mitjans de comunicació. Em vaig incorporar a l’equip del Districte Esportiu a Sants 3 Ràdio a finals del 2015. Actualment sóc redactor d’esports al portal web deporteyocio.es i estudio Periodisme i Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra.
El teatre és una de les meves aficions preferides. A l’escola vaig tenir l’oportunitat d’iniciar-me, però ha estat com a espectador quan he descobert que el teatre va més enllà del fet d’interpretar un personatge determinat.
Adrià Laborda (@Adrilago1998)
Vaig néixer a Barcelona el 20 de març del 1998. A diferència de molts altres casos, el teatre mai no m’havia cridat l’atenció, perquè sempre m’he considerat un noi molt tímid i reservat que mai de la vida seria capaç de pujat dalt d’un escenari i assumir un rol per exhibir-lo davant d’un públic que no coneixia i que, per tant, no formava per del meu nucli de confiança. Als 13 anys, vaig acompanyar a la meva germana petita a apuntar-se al Partiquí, un grup de teatre amateur de Barcelona, i a mi em van convèncer perquè em quedés a veure com anava l’assaig. Aquell mateix dia, com faltava un dels actors, em van proposar fer d’ombra i després que insistissin molt, vaig actuar per primera vegada davant de gent que coneixia només feia uns minuts. La sensació d’ensorrar tota la timidesa que arrossegava durant anys i posar-me a la pell d’un personatge em va semblar una experiència gratificant i satisfactòria. Des d’aquell dia, una de les meves grans aficions és el teatre, ja que m’ha ajudat a créixer com a persona i a relacionar-me amb companys de diferent edat que m’ensenyen i em guien per poder millorar dia rere dia les meves capacitats interpretatives.
Considero que fer teatre és un acte de valentia, ja que no tothom s’atreveix a allunyar-se del seu jo i construir un personatge ben definit. A més, una de les experiències més plaents és embolcallar els espectadors dins una atmosfera marcada pel guió i executada per la veu de l’intèrpret i la seva posició corporal.
Pedro Ruiz (@PedroRuCl_)
Vaig néixer a Calonge el 31 de desembre del 1998. El teatre sempre m’ha semblat interessant, ja que trobo que escenifica molts aspectes de la vida quotidiana a través de l’art. El teatre, a més, aporta molts valors i, entre altres coses, condueix a la reflexió, però també a la desconnexió del nostre entorn laboral i dels assumptes del dia a dia. Quan cursava els estudis primaris al CEIP Pere Rosselló de Calonge, vam representar en anglès “Blancaneu i els set nans”. En aquella obra, vaig interpretar al nan savi, que exercia el rol de líder del grup. Més endavant, al meu poble es va constituir l’Espai Jove, i una de les activitats que es feia era el teatre. Vaig participar dos anys, i figurava com a protagonista de l’obra, que rebia el títol de “Un, dos, tres”, ambientada en els anys 1980. Aquestes dues experiències van contribuir a un increment del meu interès en el teatre, em van fer perdre timidesa i em va possibilitar el fet de teixir noves amistats.
En definitiva, considero que el teatre permet mostrar moltes capacitats d’un jo i ser capaç d’adaptar-se a un paper que pot tenir un trets característics molt diferents als teus, però alhora això potencia la capacitat comunicativa i la vessant polifacètica, amb la complicitat del públic.
Molta Merda 